Actualment el principal problema, els anteriors tindran un post per a ells solets, és que ens costa passar de l'activitat normal a la relaxació d'abans d'anar a dormir. A més, com és normal, no li agrada quedar-se sola i fins que no està profundament adormida, no pots marxar. Aquests dos fets provoquen que a vegades estiguem més d'una hora intentant que s'adormi.
Estic segura que m'estic equivocant però no sé en que. Crec que ens necessita a prop al moment d'adormir-se i que la nostra presència li dona seguretat. Però l'altra veueta que tinc a dins, em diu que pot ser no l'estic deixant créixer i que l'estic protegint massa.
Ningú neix ensenyat però no m'agradaria equivocar-me amb la manera com eduquem a la petita.
Acabo de descobrir el teu bloc i m'hi quedo! ;) Felicitats!! fa poquet que ets aquí, però ja tens una seguidora més!!
ResponderEliminarReferent al que expliques de la petita només et diré que la meva gran, entre els 12 i els 15 mesos també feia el mateix. Al final vaig optar pel mètode Estivill (una mica menys heavy...) va plorar la primera nit mitja hora, i la segona deu minuts i mai més. Va ser duríssim, però va funcionar.
També afegiré que és una de les coses que més m'arrepenteixo d'haver fet i que ara no faria. Ara veig que tot és qüestió de maduració del nen, alguns ho fan molt aviat, i d'altres els costa una mica més.
Ara mateix practiquem el collit "a demanda", el que vol venir al nostre llit ve, sigui la hora que sigui, sempre hi ha un raconet per cadascú.
Una abraçada i et llegeixo!!!
Moltes gràcies!!! jo he llegit a través de l'Onavis algun dels teus posts. Em va agradar molt el del "foulard porta nens". Me l'apunto per si ens tornem a posar a la feina ;-). Ara em passejaré per la resta.
EliminarGràcies pel consell, alguns dies els nostres petits ens treuen de polleguera. De moment intentarem passar com poguem i espero que s'arregli sol com la resta de petits problemes que ens hem trobat.
Jo estic amb la meva tocaia... Crec que les coses són molt més naturals del que ens pensem en un principi. Jo tinc dos fills totalment diferents per dormir i als dos els he donat el que volien. L'Andreu (el gran) no volia ni braços ni agobios a l'hora de dormir així que e deixava al bressol i ell solet s'adormia. En Biel en canvi sempre ha volgut bracets i carinyets per poder-se dormir i també li dono.
ResponderEliminarMira, si als 18 anys encara me'ls demana ja li diré que no. Ara m'aprofito jeje!
Sovint ens compliquem la vida de mala manera, jo la primera.
ResponderEliminarJo estic com tu, que el dormir és com un assignatura pendent. A mi m'encantaria que el meu baby fos un d'aquells nens que es dormen gairebé sols i no rondinen durant la nit, però no és el nostre cas. Quan ell tenia uns 11 mesos i jo vaig haver de tornar a la feina, és quan vaig decidir que jo necessitava dormir per poder anar a treballar el dia següent i que ja no podia aixecar-me més a les nits, així que vaig posar el seu bressol a l'habitació amb nosaltres estil sidecar i ara s'adorm agafat a la maneta ( molt més ràpid) i si a la nit es desvetlla només hem d'allargar la mà i com el calmem molt ràpid, de seguida es torna a dormir. Ara dormim tots millor, però jo tinc com un regust amarg pensant que potser estic fent alguna cosa malament perquè no l'estic ensenyant a dormir sol ( és que sóc incapaç de deixar-lo plorar ni fer cap mètode ni res).
ResponderEliminarJo he arribat a la conclusió que aquests nens ideals no existeixen o són d'un altre planeta, je je. Nosaltres tenim un problema d'espai, la petita dorm a l'habitació del costat des dels tres mesos perquè el bressol no hi cap a la nostra habitació. I jo m'hi he passat moltes hores els últims 22 mesos a la seva habitació. Cada cop menys, eh!!!
Eliminar