DORMIR (II)

Avui continuaré amb l'aventura de l'hora de dormir i de les nits en general. Aquest cop faré referència als primers 4 mesos de vida de la petita, del juliol al novembre de 2010. Les nostres primeres nits juntes van estar plenes de plors, d'ella i meus.

La petita va néixer a les 19:14 per cesària, i com a conseqüència dels sedants que em van administrar recordo poca cosa de la primera nit. Vam iniciar la lactància materna i la petita va dormir amb mi, jo la mirava i de quan en quan comprovava que respires, crec que ho fem tots els pares i mares. A partir d'aquesta primera nit a l'hospital sense records en venen d'altres plenes de plors desconsolats. Jo tenia molta ràbia per no poder atendre-la correctament. Les infermeres em van oferir biberons unes quantes vegades, jo plorava perquè estava cansada i em feien mal les ferides del pit. La meva companya d'habitació no va ajudar gaire, tenia el seu nadó a la incubadora i xerrava fins les tantes amb els seus acompanyants. El pare de la petita estava tant perdut com jo i em va oferir tot el seu suport. La petita continuava plorant.

Per sort vam aconseguir que ens deixessin anar a casa i aquí tot va millorar poc a poc. Ens vam anar coneixent, la lactancia va millorar amb l'ajut de la llevadora. Costava molt que s'adormis sempre: perquè tenia còlics, perquè al vespre es posava nerviosa, ... Un cop s'adormia aguantava unes tres hores i tornàvem a començar. A vegades dormia al bressol, altres vegades dormia amb nosaltres. Les nits i els dies eren iguals. Tot va continuar així fins aproximadament els 4 mesos, ...

DORMIR (I)

Dormir a la petita sempre ha estat com aquella assignatura que et queda pendent. No ho he sabut portar. Avui l'està adormint el seu pare i jo estic gaudint de la meva primera estona lliure de tot el cap de setmana. Sembla que ell ho faria més nits això de portar al llit a la petita i fer-li companyia mentre s'adorm però jo amb el meu afany de controlar-ho tot, no li deixo fer.
Actualment el principal problema, els anteriors tindran un post per a ells solets, és que ens costa passar de l'activitat normal a la relaxació d'abans d'anar a dormir. A més, com és normal, no li agrada quedar-se sola i fins que no està profundament adormida, no pots marxar. Aquests dos fets provoquen que a vegades estiguem més d'una hora intentant que s'adormi.
Estic segura que m'estic equivocant però no sé en que. Crec que ens necessita a prop al moment d'adormir-se i que la nostra presència li dona seguretat. Però l'altra veueta que tinc a dins, em diu que pot ser no l'estic deixant créixer i que l'estic protegint massa.
Ningú neix ensenyat però no m'agradaria equivocar-me amb la manera com eduquem a la petita.

MEEUUUUU!!!!!!

Fa un parell de setmanes que la petita ha incorporat els pronoms al seu vocabulari i de moment MEU!!! és el més utilitzat en diferència.
Encara recordo la conversa que mantenia amb el seu pare un vespre pels volts de Nadal mentre la banyàvem. Havia llegit en un butlletí, d'aquests que t'informen de l'evolució de les criatures setmana a setmana, que al voltant dels 18 mesos els nens han de dominar l'ús de 10 paraules. Ell i jo feiem números i no ens sortien les 10 paraules de cap manera. El crit d'alarma va retronar al nostre interior: i si no ho fem bé?! i si no l'estimulem correctament??!!
Aquesta por, per sort, s'ha esvaït. A dia d'avui la petita es fa entendre a la seva manera i ja dominem més de 10 paraules.
Fa dos caps de setmana el meu pare li deia: "la mama és meua" i ella li va respondre "NO, MIA". A partir d'aquell dia la pobra té un garbuix mental sobre com utilitzar els pronoms possessius. I és que ben mirat ens compliquem la vida, primera persona del singular, masculí, femení, variants dialectals, ....
Això si quan ens trobem amb altres nens no hi ha dubtes, quan algú li intenta agafar una joguina de les seves els crida MEEUUU!!!!

PER QUÈ UN BLOC?

Com ja vaig comentar al primer post, m'agradaria que les aventures de la nostra petita família arribin un dia a ulls de la petita a través d'aquest bloc. El meu marit (se'm fa estrany 5 anys després dir-li així???!!!!) diu que o bé me'n cansaré abans i deixaré d'escriure o bé l'evolució de la tecnologia farà que aquesta informació es perdi en  la immensitat de la xarxa. Espero que cap de les dues coses passi, però jo sóc una idealista, així que ...

De fet hauria pogut escollir altres opcions: escriure un diari com quan era adolescent, fer gravacions de veu, no fer res... Però des de que va néixer la petita la xarxa m'ha servit de refugi en els moments més durs de la criança. I m'ha ajudat, no és que hagi trobat solucions als nostres petits problemes; sino que el que hi he trobat és un recolzament invisible   Les aventures que explica Onavis sobre la seva petita m'han servit d'entrenament per al que ara estic vivint amb la petita. Al principi era l'únic bloc que llegia però poc a poc vaig anar descobrint per aquest ordre les aventures d'una mare a Londres de la mà de la Mama Moderna; les reflexions d'una mare pediatra a Diario de una mamá pediatra, les aventures que explica l' Esther dels seus dos petits i les fascinants classes d'història i altres vivència de la l'Anna . Aquests dies m'he enganxat als posts de la Míriam Tirado. Però em sentia malament i una mica desagraïda perquè llegir aquests blocs m'ajudava a entendre millor la meva petita i fins i tot a mi mateixa i  jo no aportava res.
Així que he matat dos pardals d'un sol tret, podré tenir recollides en un bloc les nostres vivències i a més si puc ajudar a algú doncs perfecte.