RECONCILIACIÓ A LA PERRUQUERIA

 La meva petita ha tingut una relació molt peculiar amb el món de la perruqueria. El meu sogre s'ha dedicat durant molts anys a vendre productes i estris de perruqueria per tota Catalunya. A més durant una temporadeta va fer de perruquer. Així que es fàcil d'imaginar: la primera tallada de cabells de la petita la va fer el iaio als 7 mesos i poc. Va ser una experiència molt dolça i gens traumàtica i vam aprofitar per guardar unes metxetes i ensenyar-li més endavant. Però poc a poc la petita anava creixent i costava molt que estès quieta. Així que un dia, cap als 12 mesos, vam anar a la perruqueria. Quin horror!!! Va plorar i plorar sense consol. A partir de llavors anàvem a la perruqueria quan ja no podiem passar. Algun dia vam aconseguir estar més o menys tranquila gràcies a les noves tecnologies. Posàvem un vídeo al mòbil dels que a ella li agraden ( gegants, grallers i balls populars) i plorava una mica menys. Però la fòbia a les tisores era tal que quan enfilàvem un dia qualsevol el carrer on està situada la perruqueria començava a dir que no i a ploriquejar. Per fi la setmana passada vam anar a la perruqueria amb ganes de veure la M., la perruquera , i sobretot amb ganes de seure al seient del volant, que és el lloc on talles el cabell als més menuts. Es va estar molt tranquil·la, va deixar treballar a gust a la M i la veritat és que està molt guapa amb el nou look!!!