Torno a estar en mode on al blog després d'un llaaaaaaaaaarg parèntesi. Aquest dies estic preparant la festeta familiar i la de la llar d'infants. De què pot ser? Del cumple de la meva petita of course.
I ara tinc ganes d'explicar com va anar l'arribada de la petita ara farà tres anys... Crec que ha passat prou temps i he agafat certa distància, si és que se'n pot agafar...
Fa tres anys feia moltíssima calor (clar jo portava una estufa dintre meu 24 hores al dia) i la meva vida consistia en esperar, pacientment a estones i d'altres més histèrica, a que la meva petita volgues assomar el caparró. Anava a monitors un cop per setmana, de quan en quan tenia alguna contracció, revisava que tot estés apunt, estudiava, si si estudiava perquè poc després del naixement de la petita em volia presentar a les oposicions; sortia a passejar quan ja era de nit amb el pare de la criatura, tornava a mirar la bossa , la robeta, per allí al mig tenia els apunts ...
I va arribar un dia que la visita als monitors es va fer eterna: la petita tenia taquicardia i jo també. Per a mi no era cap novetat perquè durant les anteriors visites habia passat el mateix. Però aquell dia van decidir que podia ser perillòs per a les dues i que calia induir el part. Així que va tocar primer un gel de progesterona vaginal i al dia següent com que el part no s'havia desencadenat doncs oxitocina intravenosa. I jo que volia un part natural,... Més "artificial" i més medicalitzat ja no podia ser. Però tot i els impediments que van aparèixer en un primer moment i els que van continuar em vaig sentir molt agust amb la llevadora i la gincecologa. Suposo que haver-les conegut fora de l'àmbit hospitalari em va donar certa tranquil·litat. Vaig estar gairebé 12 hores al box de paritoris, però no us asusteu en vaig sortir dues vegades. La primera per a fer de traductora a una altra dona que estava parint; vaig haver de rescatar el meu francés macarrónic de les golfes i tot amb l'oxitocina endollada. La segona va ser molt més glamurosa, resulta que a l'hospital tenien una sala de parts naturals amb una "piscina" i vaig fer una estada a veure si les contraccions es feien més suportables i el part avançava.Durant totes aquestes peripècies vaig tenir un acompanyant de luxe el pare de la petita que va estar en tot moment donant-me suport. (Menys quan la gana va apretar i pobre va sortir a dinar...)
Però ni les pilotes, ni la piscina, ni els ànims del pare, ni les visites d'algun company de feina (coses què passen quan vens del món sanitari), ... La meva petita no volia sortir perquè ella no va poder decidir el dia, li vam imposar: la histèrica de la seva mare, l'equip de ginecologia, la pressió de l'entorn... I al final van decidir que el millor final/inici de tot plegat seria una cèsaria.
I jo quan vaig sentir que no seria un part vaginal...vaig notar que plorava de ràbia per no haver pogut acomplir amb la "meva missió". Les infermeres i auxiliars del quiròfan em deien que tranquila que no tingues por, jo de por no en tenia, tenia ràbia. Una ràbia que es va esfumar quan una criatura llefiscosa i guapíssima va començar a plorar. Ràpidament me la van mostrar i li vaig poder dir quatre tonteries del tipus: hola sóc la mama i coses així... Però el mètode cangur va ser amb el papa al box on havíem passat tot el dia, sort que la llevadora va fer fotos de la primera trobada entre pare i filla...
I després de la reanimació meva i de la revisió pediàtrica de la petita vam sortir totes dues per una porta on ens esperàven tots els avis. Darrere d'aquella porta és van quedar la meva altra vida la de quan jo era el centre del meu món. Endavant he trobat una nova vida. Gràcies petita per fer-me més generosa, per ensenyar-me el món amb un altres ulls.
